El Camí de Sant Jaume, de Santiago a Fisterra

Aquesta vegada sí que l'hem feta grossa!, enganxats definitivament al caminar (activitat que cada vegada ens atrapa més i més), les ganes de natura i l'estiu al davant, decidírem destinar una part de les nostres vacances a fer un tram del Camí de Sant Jaume
Com que dos dels components del grup n'havien fet ja algun anteriorment, convinguérem a fer el camí que va de Santiago de Compostela a Fisterra.
Aquest tram del Camino, que també se'l coneix com l'epíleg o la prolongació del Camino de Santiago, els més agosarats el fan en tres jornades, la gran majoria en quatre, i nosaltres optàrem per fer-lo en cinc, un cop vistes totes les possibilitats i valorades les nostres ganes de caminar, però també de gaudir de les vacances. 
Us expliquem com va anar.
Arribàrem una tarda de diumenge del mes de juliol (pocs dies abans de la gran festa de la comunitat gallega), a Santiago de Compostela amb avió. Un taxi ens conduí des de l'aeroport al nostre allotjament, un petit hotelet situat al cor de la ciutat dels pelegrins. Temps de deixar l'equipatge a l'establiment esdevingué una apagada general que va deixar mitja ciutat sense llum. El dia era gris, però no feia encara massa fresca. Decidírem sortir a donar un tomet per la capital compostel·lana molt concorreguda en aquelles hores. Tots quatre hi havíem estat anteriorment per la qual cosa tampoc ens plantejàrem visitar monuments. Després del tomb i d'haver copsat l'alegre ambient que es respirava en els seus carrers, i aconsellats pel conserge de l'hotel, ens dirigírem cap a la zona de la Rúa de San Pedro, potser no tan turística, però sí recomanable. Un dels reptes del viatge era menjar pop a la gallega dia sí, dia també i calia començar ja! La Pulpería O Trasmallo va ser el primer establiment on vàrem poder degustar aquesta delícia culinària tan tradicional de la cuina gallega. L'examen es va superar amb bona nota segons em van comentar els meus companys de viatge (a mi no m'agrada el pop!).
Sortírem ben d'hora de l'hotel l'endemà per passar per la catedral i pujar a abraçar a Sant Jaume, cosa que poguérem fer sense problema perquè no hi havia gairebé ningú i no ens va caldre fer cua. Esmorzàrem i emprenguérem camí. 
La primera etapa a superar tenia un total de 21 quilòmetres i arribava a la població de Negreira. Sortírem del nucli urbà de Santiago fins a trobar la primera fita del Camino que assenyala el punt quilomètric dels 88,139 kilòmetres a Fisterra. Un agradable camí entre boscos d'eucaliptus i roures, alguns trams per carretera, alguns desnivells com el de l'Alto do vento o el més dur, l'Alto do Mar de Ovellas, la vista dels primers hórreos que ens acompanyaren gairebé en cada etapa, el pas per petits llogarrets i alguns ponts destacables com el Ponte de Augapesada, d'origen medieval, o el Ponte Maceira, que s'aixeca majestuós sobre el riu Tambre, gairebé al final de l'etapa marcada, és el més destacat de la jornada que va transcórrer plàcidament durant poc més de cinc hores, amb estones de calor sufocant, excepte les primeres, en les quals ens acompanyà la fresca matinal i un plugim fi que amb prou feines mullava. 
Un cop arribats a Negreira ens acomodàrem al bonic alberg Anjana, petit, però acollidor i molt tranquil, situat als afores de la població. La seva propietària estava molt engrescada per una celebració nupcial que havia de tenir lloc l'endemà a l'establiment, curiosament d'una parella que s'havia conegut mentre feien aquest tram de Camino, casualitats del destí!
Al mateix alberg ens indicaren llocs per dinar i després de reposar forces, migdiada i descans merescut, tornàrem novament al poble per conèixer-lo una mica i després sopar, pop a la gallega per descomptat!
El segon dia ens havíem proposat arribar fins a Santa Mariña. Habitualment aquesta etapa és la més llarga, més de 30 kilòmetres, amb final a Olveiroa, però nosaltres decidírem fer-la en dos dies, així és que el nostre objectiu era arribar a Casa Pepa de Santa Mariña després d'uns 20 quilòmetres, encara que al final van ser uns quants més perquè quan sortírem de Negreira prenguérem un camí alternatiu recomanat fins a la localitat de Zas, amb vint minuts més afegits. La decisió va ser encertada perquè és aquest un dels trams més bonics de tot el recorregut ja que transcorre al costat dels rius Barcala i Alvariña, boscos de roures i castanyers i les primeres pastures amb vaques. 
A la població d'A Pena un cartell recomana fer una altra variant alternativa d'1 quilòmetre més fins a Vilaserio, que també recorrem. Pista i algun tram de carretera ens porten fins a Santa Mariña, on arribem a quarts de tres de la tarda força sufocats per la forta calor i la inquietud que ens va acompanyar al final de la jornada a causa d'un alemany que havia perdut al seu fill, un adolescent que havia agafat l'altre desviació; les mares no descansem ni de vacances!
A Santa Mariña ens esperava l'alberg Casa Pepa i el seu menú del pelegrí, ben acomodats a la terrassa sota el solet o a l'ombra, a gust del consumidor. Àpat, migdiada i tomet pel llogarret del qual destacava el cementiri amb la petita església de Santa Maria de Maroñas, i el forn de pa amb unes excel·lents empanades de sardina, bacallà i pop!! Seguidament i després del tast d'empanades, sopar lleuger a l'alberg, partideta de cartes i cap a dormir.

 
L'endemà de bon matí i després d'esmorzar a l'alberg partírem direcció Olveiroa. Fresca matinal i boira d'entrada, encara que a poc a poc s'anà aclarint i acabàrem amb un sol potent que cremà les nostres espatlles i braços. Més hórreos, el pont romà de Ponteolveira (segle XVII), l'embassament de Fervenza de finals dels 70, molins d'un parc eòlic, llogarrets i cruceiros, un simpàtic grup de taiwaneses, fins a arribar a Olveiroa, un petit poble en el qual vàrem poder presenciar el toc de campanes abans de la missa en honor a l'apòstol amb concert de gaites inclòs. 
L'alberg on ens havíem d'allotjar es trobava a uns 4 quilòmetres del poble, trajecte que vàrem recórrer a ple sol per una pista. En arribar a O Ologoso, un petit complex que comprèn un hostal i l'alberg, ens trobàrem amb la ingrata sorpresa de no tenir lloc malgrat haver reservat i haver rebut confirmació temps enrere per part de l'establiment. De tota manera la mestressa ens assegurà que no ens quedaríem sense lloc per fer nit. Mentre dinàvem ens proposà hostatjar-nos en un pis de lloguer de la seva propietat a la població de Cee, el que havia de ser el final d'etapa del dia següent. El seu marit es brindà a portar-nos-hi. Llavors es va presentar el dilema: què fer l'endemà?, tornar a Olveiroa i reprendre el camí on l'havíem deixat, o restar a Cee i passar el dia per la zona?. Decidírem prendre'ns unes hores per pensar i decidir. Mentrestant ens van acompanyar en cotxe a Cee i el conductor ens anà explicant la seva vida i el camí que hauríem de fer, o no, l'endemà; ens digué que aquest transcorria bona part per carretera i que la part més bonica era quan veies el mar. 
Arribats al pis, instal·lats, dutxats i descansats sortírem a donar un tomb per la bonica població marinera; en primer lloc ens arribàrem a l'alberg Moreira, on havíem de dormir la pròxima nit. Informàrem a la propietària, extremadament amable, de la nostra situació i va ser ella la que ens va aconsellar també quedar-nos per la zona. La previsió del temps era de pluja tot el dia per la qual cosa llogàrem un cotxe la mateixa tarda i començàrem la nostra aturada caminera per un dia i fer turisme. 
El primer lloc que vàrem veure just acabats d'arribar a Cee va ser Corcubión, una altra bella localitat marinera en la qual passejàrem una estona.
Sortírem al dia següent del pis i el temps ja amenaçava; la pluja i la boira ens acompanyarien durant tota la jornada encara que això no ens va tirar enrere per aprofitar el dia al màxim. Visitàrem el Cabo de Vilan i el seu far submergit en una boira espessa des del qual amb prou feines es veia el mar i l'escarpada Costa da Morte
Ens aturàrem també a Cavariñas i a Muxía on caminàrem fins al mirador i el santuari de Nostra Senyora de la Barca del 1719, la pedra de Abalar e dos Cadrís, just a la vora del mar, per sota o al voltant de la qual es diu que cal passar 9 vegades per prevenir el mal d'esquena i les migranyes (empresa molt difícil degut al terra tan relliscós i el desnivell que fan gairebé impossible la proesa). Al capdamunt del mirador Jesús Quintanal s'erigeix A Ferida, un imponent monòlit d'11 metres d'alçada, partit per la meitat, simulant una escletxa, la ferida sagnant que va suposar el desastre del Prestige quan va naufragar davant d'aquesta costa l'any 2002. La costa de Muxía va ser una de les més afectades per l'accident.
Hora de dinar. Amb recomanació i reserva feta ens dirigírem al poblet de Merexo a Casa Carmela, un petit establiment amb menjar mariner casolà a preus espectaculars; donem fe del deliciós arròs amb llamàntol i de les navalles i musclos.
En acabar de dinar ens dirigírem cap a Muros, on arribàrem al cap de poc més d'una hora. Una històrica població d'origen medieval amb carrers empedrats i estrets i cert aire decadent, fruit de la importància de la indústria conservera que havia tingut molt de pes en la població, encara que ara viu abocada al turisme. Destaca la plaça del Concello, situada davant de la ria, i l'església parroquial de Santa Maria del Campo, d'estil gòtic i campanar barroc
Després de prendre un refresc i patejar-nos la vil·la ens dirigírem cap a l'última destinació del dia, de la qual ens n'havien parlat meravelles: les cascades d'O Ezaro. Ens enfilàrem amb el cotxe cap al mirador, envoltats d'una espessa boira que mica en mica ens anava aclaparant pensant que no veuríem res de res. Dalt del mirador, efectivament, la visió era completament nu·la!, seguint el consell d'una turista baixàrem del mirador novament per la carretera i anàrem fins al salt d'aigua on, sortosament, la boira anava a poc a poc desapareixent, de manera que a mesura que anàvem caminant per apropar-nos-hi el paisatge fantasmagòric s'anava aclarint per moments. 
Realment qui ens va aconsellar que vinguéssim a veure aquest paratge natural es va quedar curta, perquè és un lloc impressionant, la unió perfecta del riu Xallas amb l'oceà Atlàntic, un lloc que aclapara per la seva bellesa salvatge. Després de les fotos de rigor, cap al cotxe ràpidament i tornada cap a Cee per fer la devolució del vehicle. Al final, tot i haver fet parada tècnica del Camino i desplaçar-nos en cotxe havíem fet més de 15 quilòmetres!
El dia següent enfilàrem l'última etapa del Camino després de sortir de l'alberg i fer paradeta per esmorzar. Començàrem a caminar al costat del mar. Teníem pel davant gairebé 15 quilòmetres que recorreguérem tranquil·lament en un dia assoleiat i clar que ens va permetre veure ben aviat la nostra fita, el Cap de Fisterra. Era l'última jornada i teníem ganes d'assaborir-la. Anàrem fent. Primer per un camí entre boscos que ens portà al punt més àlgid, des del qual vàrem veure clarament la nostra destinació. 
A partir d'aquell indret anàrem vorejant el mar i passàrem per les belles cales que conformen aquest litoral, la majoria desertes. El Toni tenia entre cella i cella banyar-se, per la qual cosa, ens desviàrem del camí i baixàrem cap a una platgeta on va poder satisfer el seu desig. Jo em vaig mullar els peus i les cames només, perquè l'aigua estava molt freda! A la vora de l'aigua, infinitat de petxines de totes classes i colors, algunes de les quals van fer cap a la nostra motxila. Ens eixugàrem i calçàrem i reprenguérem el camí que, a partir d'aquí, esdevé un camí de ronda, pràcticament, fins a l'entrada de la vil·la de Fisterra.

Començàrem a trepitjar els seus carrers seguint sempre la fletxa groga i les fites quilomètriques que aquests dies ens acompanyaren en cada etapa; travessàrem la població i ens dirigírem cap al far per una carretera que s'enfila a la vora del penya-segat i està força concorreguda. Arribàrem, teníem el far de Fisterra al nostre davant i la fita amb el quilòmetre 0. Les fotos de rigor, abraçades i l'alegria que l·luminava els nostres rostres després d'haver-ho aconseguit. El lloc està a petar de gent i el soroll que provoquen trenca una mica l'encant del moment.

Passàrem per darrere el far i descendírem pel penya-segat sobre el qual s'aixeca l'edifici i on, fins no fa massa, els pelegrins que hi arribaven, cremaven les botes, els mitjons o una peça de roba. Ara està prohibit per raons òbvies, és un paratge natural protegit, gairebé sempre hi fa vent i fer-hi foc és un perill innecessari, així és que ara la gent compleixen els seus rituals d'altres maneres: llençant objectes al mar, meditant, resant o senzillament contemplant el que per als homes i dones de l'Edat Mitjana era el Finis Terrae, la fi del món conegut, amb les connotacions simbòliques, religioses o esotèriques que això devia comportar. 
Sigui com sigui és el moment en què recopiles l'experiència viscuda, en què contemples l'ample oceà, en què deixes fugir la ment... Suposo que cada persona hi cerca el que vol, i ho experimenta a la seva manera, en silenci, cridant, cantant o senzillament contemplant, és el moment de tot això.
Al cap d'una estona tocava tornar al poble, cercar l'hotel rústic on teníem feta la reserva i anar a dinar alguna cosa. Uns 5 quilòmetres més van caure fins a l'hotel situat als afores del nucli urbà, un indret tranquil, un establiment bonic, una recepcionista encantadora que ens va dir llocs per dinar i sopar espectaculars... 
Només una cosa va fallar: el temps. Mentre acabàvem de dinar començà a ploure i l'esperança de veure pondre's el sol des del far s'anà esvaint perquè la pluja vingué acompanyada d'una espessa boira que ja no ens deixaria fins a arribar a l'aeroport l'endemà.
Dinar, sopar, degustar els exquisits i típics longueirones de la zona, comprar una artesanal tarta de Santiago acabada de sortir del forn i visitar el Museo da Pesca abans de donar per acabada aquesta experiència la qual recomano.

La bellesa del paisatge que va des de la Galícia profunda, la dels llogarrets, hórreos i vaques a la salvatge Costa da Morte, els excel·lents companys de viatge, les persones que coneixes i el teu repte personal d'assolir cada etapa fan que sigui aquesta una de les millors experiències que es poden tenir. 
Si us animeu a fer-la espero que la lectura d'aquesta entrada us ajudi, encara que el camí està molt i molt ben senyalitzat i només es desdibuixa en alguns trams urbans, la xarxa d'albergs i restauració és completa i a més podeu fer aquest tram en les etapes que vulgueu segons la vostra disponibilitat i estat físic, el camí l'anem fent cada dia!

I si encara teniu ganes de més us emplacem a escoltar una entrevista que ens varen fer pocs dies després d'haver tornat al programa Checkin de Tarragona Ràdio.

 



 



 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El descobriment dels Ports de Tortosa-Beseit

Els estanys de Tristaina, Andorra