El Tossal Gros de Prenafeta, el castell i el poble vell

Setmana estressant. Moltes ganes de muntanya. Decidim fer una escapadeta tres dels membres del nostre grup, no podem esperar a l'oficial programada d'aquí uns dies. 9 del matí sortim de casa, fresca, però no fred, i molt de vent (almenys a Reus). 
La nostra destinació avui es troba a la Conca de Barberà, concretament al petit poble de Prenafeta  (a 5 quilòmetres de Montblanc) on deixem el cotxe aparcat davant l'església i el que havia estat una antiga casa de colònies com recorda l'amic Toni que hi havia fet estada quan era molt jovenet. 
Enfilem amunt per dirigir-nos cap al nostre objectiu, el Tossal Gros de la serra de Miramar, massís format per les serres de Guixeres, la Carbonària i el de Jordà; cadena de muntanyes que marca el límit entre les comarques de l'Alt Camp i la Conca de Barberà.
Abans de sortir del poble trobem la primera font, la d'en Guàrdies que en realitat són dues, una més actual, i darrere la més antiga que ja no brolla. També veiem els primers indicadors de les rutes que parteixen del poble, algunes de mig recorregut, com la de Poblet i Santes Creus (GR 175 la Ruta dels Cister) i d'altres més curtes com la que va a Figuerola del Camp (1 hora) o al castell de Prenafeta, a 40 minuts, que és la que agafem nosaltres. Enfilem el camí, ample però costerut per arribar a un altre encreuament des del qual es pot anar a Figuerola, Santes Creus i també a Miramar. Al capdamunt ja s'albiren les poques restes del castell de Prenafeta.
Arribem a una altra font, la de Sant Salvador, amb aigua sense garantia sanitària com indica el cartell. Breu paradeta per esmorzar lleugerament i beure un glop de vi de la bóta d'en Tomàs, amic d'en Toni, traspassat recentment i amant de la muntanya. (M'atreviria a dir que aquesta bóta ens acompanyarà sempre, en homenatge al teu amic, oi Toni?)
Tornem a enfilar, però abans d'anar cap al castell, decidim pujar al Tossal Gros (867 metres), el punt més alt de la serra de Miramar. El vent és fort però la vista és realment espectacular; des d'allà dalt es veuen els pobles de Montblanc, Figuerola del Camp, les Muntanyes de Prades, La Mussara, fins i tot apurant la vista algun pic pirinenc. De l'altra banda, Valls, el Pla de Santa Maria i els polígons industrials d'aquestes poblacions, i al fons de tot el mar. El vent dominant i el cel sense núvols fan que en aquest dia clar les vistes siguin precioses. Respirar ben fons, carregar-nos d'energia, embaladir-nos amb el paisatge i començar la baixada pel coll de Prenafeta amb cura de no relliscar entre les pedres. De tant en tant girar la vista enrere per contemplar el Tossal Gros des de la distància.
Ara toca anar al castell passant pel poble vell de Prenafeta on trobem restes diverses de construccions; la més interessant l'església de sant Salvador, sense sostre però amb l'absis i una volta gòtica força ben conservades.

Continuem amunt per arribar al castell o el que queda del que devia ser una gran construcció que s'alça damunt un turó. Llegim a posteriori que aquestes restes, declarades Bé Cultural d'Interès Nacional, daten del segle XII, encara que també n'hi ha de posteriors, dels segles XIII i XIV, i que el 1276 passà a ser propietat del monestir de Poblet, que el poble es va despoblar en el segle XV i que s'abandonà definitivament en el XVIII.
Baixem del castell i tornem a constatar com ho hem fet al llarg de tot l'itinerari que hi ha molts arbres caiguts, grans, arrencats d'arrel, branques trencades que de vegades tallen el pas. Ens preguntem si ha estat el vent o alguna nevada. O preguntem a una parella que ens trobem però no ho saben segur. Qui ens ho aclareix definitivament és un senyor gran que està al jardí de casa seva al poble de Prenafeta. Ens explica que fa cosa d'un mes i mig una gran nevada i pluja (més de 100 litres) va afectar la zona i que el pes de la neu va malmetre els arbres. Llàstima perquè és una zona preciosa. Esperem que la sàvia natura la recuperi ben aviat, encara que no aniria gens malament la mà dels homes per retirar tot el que ha caigut i evitar mals majors en època estival. 

Hem caminat dues hores i tres quarts però com que volem anar a dinar a casa només farem una cerveseta o vermut per acabar de comentar la jugada. El restaurant del poble de Prenafeta està tancat, així ens ho indica el propietari, llàstima! Agafem el cotxe i anem al càmping Montblanc Park, sembla tancat, però no, un cambrer "cubano" ens convida a entrar i prendre alguna cosa. Amb la simpatia i xerrameca natural que caracteritza als habitants de l'illa caribenya, ens explica tots els ets i uts de la instal·lació, molt freqüentada per francesos, què beuen, què fan, etc. mentre bevem una cerveseta i "piquem" una pizza "Luna de Miel" amb formatge de cabra, nous i mel, entre els tres.
Vuit quilòmetres i mig, unes 3 horetes, bon exercici i bona companyia!










Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El descobriment dels Ports de Tortosa-Beseit

El Camí de Sant Jaume, de Santiago a Fisterra

Els estanys de Tristaina, Andorra